dimecres, 2 de setembre del 2009

Crepuscle d'una nit d'estiu





És fosc, l'habitació que aquestes darreres setmanes s'havia decorat amb delícies d'estiu s'ha tornat amarga, opaca, distant i em sento sola, aïllada. Tot és silenci, el carrer i aquesta nit de setembre. Tu no hi ets i avui, la teva absència accentua el desastre. Emplenaria el farcell de la trinxera amb sinònims de tristesa perquè hi ha dies en què patim superàvit d'impotència i la tendresa és una mofa que no consola, no ajuda, no resol.

La mort de l'esperança o la injustícia d'allò que de tant proper es torna efímer sense voler-ho és el crepuscle que m'inaugura i que em descol·loca. He buscat un remei amb nom de licor al rebost i només he trobat pols, cervesa i tabac de liar.

Tanco els ulls...

Una nit de Juliol, a casa hi ha un desordre descomunal. El pare ha arribar ebri, nosaltres dormíem i m'ha desvetllat l'estrident ressò de cadires trencades a cops de puny. En Marc ha anat a dormir a casa d'un amic, sort. La mare fa temps que va marxar de vacances i tu, ombra prepotent, no em fas companyia només m'atrapes amb el teu reflex que insinua la por i la soledat de la mateixa.

Agafo les claus però la seguretat no m'espera darrera la porta d'entrada. Una pedra m'astora repicant a la finestra, pujo la persiana que restava baixada amb la confiança que la matinada no seria més el descans de la son. Somric, sense saber-ho perquè hi ha moments en què l'atzar et porta l'esvaïda. Agafo amb valor la força i salto el mur que separa el pedestal dels jardins de darrera de casa. Allà me les trobo a elles i no podia ser diferent, només hi ha algú capaç de trobar-me sense avisar.

Obro els ulls...

Han passat els anys, pel cos encara em corre aquella por i m'aterra el soroll d'una porta que es tanca amb un cop de vent. Odio l'escàndol de la gent, els armaris que piquen amb força i les cadires que cauen a terra. Em fascina la serenor de la penombra i de matinada, em tranquil·litza, em relaxa la seguretat de saber-me lluny del record d'aquelles nits d'infància, d'adolescència i de temor escampat a crits.

Sona el telèfon...

- El meu pare està a punt de marxar. No hi ha res a fer.

Silenci. Les llàgrimes, el desconsol, la impotència, la injustícia i el silenci que es farceix de més silenci amb el crepuscle d'una nit de setembre. La malaltia i el maltracte de la vida és el fruit que neix de les arrels d'una història que ens determina però que se'ns escapa de les mans; com quan agafem aigua amb les dues mans lligades i se'ns esmuny entre els dits. No decidim, només assumim el resultat de la desfeta que uns anomenen destí, d'altres casualitat i alguns mala sort. Sigui com sigui, avui la nit és foscor i per demà tinc preparat el joc del trencaclosques. Desconec el paisatge que hi predomina, hi ha moltes peces, totes són molt petites, hi ha molt de negre però no m'amoïna. Em passaré el dia, la setmana, l'any o la vida, tant li fa, el descobriré encaixant totes i cada una de les seves peces i quan el tingui acabat, m'hi llençaré a sobre per destruir-lo i amagar-lo en un racó on res ni ningú el pugui trobar. Aleshores potser serà el dia en què entendré la superficialitat de tot plegat, la fugacitat amb què caminem sense ser capaços de preveure, de construir, de desaparèixer.

2 comentaris:

  1. record? present? futur? De fet, és indiferent perquè n'hi ha que som els de l'altra banda, els que volem esdevenir els teus 'potència', 'força', 'somriure', 'alegria',...i hi som i hi serem perquè no dubtis que la trinxera la portem plegats!

    ResponElimina
  2. Potser no fem el destí, però la nostra obligació com a éssers humans és mirar de modificar-lo.

    M'ha agradat el post.

    ResponElimina