La catifa voladora

Eren quarts de deu, volien passar el dia junts després de dos anys sense veure's. Amb el bon temps, la qualitat d'oportunitats de crear entreteniment a qualsevol racó és creixent i les idees de construir felicitat poden ser il·limitades, o no. Confiaven, però, que la iniciativa els havia portat un pla genial; un dissabte de Juny a un racó costaner del nord del país. Un espai per descobrir, mil hores per aprofitar i centenars de raons per viure-ho. Feia un dia d'aquells en què l'alegria és la treva i la pena es mor en la soledat de la ignorància. En petits grups, parlaven del desig de justícia i amb els dits creuats, es definien com a exemple a seguir. Un d'ells, que es feia dir Salvador, es mirava l'espectacle de reüll tot esperant la complicitat d'altres escèptics per capgirar la perspectiva i fer obrir els ulls, a aquells que només coneixen el rancor quan els culpables són els altres.

Des de la distància, amb el sol regalimant-li l'esquena i transportant xafogor arreu del cos, va fer un crit de socors i tots s'hi van apropar. -Avui fa un dia preciós i em fa l'efecte que és únic, que no ens serà fàcil repetir aquest moment i és per això, que no puc evitar demanar-vos un favor. Des que sóc petit, he tingut un únic desig: volar en una catifa voladora. Les cares de la majoria eren perfectes perquè un espontani tingués el delit de fotografiar-los i riure-se'n durant llargues hores. Però a en Salvador li importava poc el que pensés la majoria i va demanar-nos un brot de confiança i d'il·lusió; com a eines úniques i necessàries per a construir el seu somni.

-No us donaré ni una sola indicació, ja que voldria viure el sentit de la sorpresa; encara que només sigui per un breu moment, encara que només sigui una sorpresa imaginària em reservo el dret d'intentar sentir-la. Esbalaïts, es miraven les cares i sense saber que dir, pensaven en el que els acabava de demanar en Salvador capficats en l'esforç que els suposaria crear una catifa voladora, sense més recursos que ells mateixos i les seves mans. De calor, un parell es va estirar enlaire, dibuixant una fitxa del tetris amb les seves cares. De seguida, un parell més els va acompanyar i ja sumaven quatre fitxes, només faltava convèncer a la resta per perfilar la figura.

Mentrestant, en Salvador es remullava els peus a la vora del mar i s'imaginava anys enrere, jugant a fet i amagar al pati de l'escola. Aleshores, la Júlia encara hi era i la colla estava unida, eren feliços i el futur es preveia eternament alegre. Un cop de vent, va fer remoure l'aigua que li cobria els peus i amb els esquitxos de les onades, sentia guspires de nostàlgia arreu del cos. Discretament, començaven a caure-li llàgrimes quan: -Salvador, tanca els ulls. La Mar el va agafar de la mà i a cau d'orella, li va dir que no tingués por; el teu somni està a punt d'arribar, només has de tancar els ulls i confiar en la imaginació.

Dos passes enllà, hi havia una catifa voladora feta de cossos nuus i mans entrelligades, que s'alçaven com sostingudes per un fil, teixit de complicitat. En Salvador, amb l'ajuda de la mà de la Mar, es va deixar caure sobre la catifa i amb els ulls tancats, va sentir un estrany però agradable pessigolleig a l'estómac. Tinc les ales massa curtes per a volar, ajudeu-me. Amb la complicitat que teixien les seves mans lligades, van fer volar el cos d'en Salvador i amb ell, la seva melangia. Sense enlairar-se més de vint centímetres, va sentir la sorpresa, la il·lusió i la confiança oblidada, el desig de ser feliç i l'esperança que fa dos anys, amb la mort de la Júlia, havia perdut.

En homenatge a Mario Benedetti

A TIENTAS

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas/ vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

"A Tientas" Mario Benedetti.

Avui a Uruguai es declara dia de dol nacional per la Mort de Mario Benedetti. És per això que, sense matisos, declaro que aquest bloc també està de dol. I és que Benedetti ha estat part protagonista del meu vici imprescindible per la poesia. La seva llibertat i el seu anhel alliberador, encara ara, transmeten influències a la meva voluntat d’expressar en paraules la constància i la coherència de la lluita, i dels que lluiten. I és així que avui, des de l’homenatge, voldria recordar la raó que podem expressar a partir de metàfores poètiques extretes del dia a dia, com l’essència invisible, de les que confinem esforços en el compromís revolucionari.

Silencis de primavera

Encerclats per un silenci tens i misteriós, els dies anaven passant i la primavera continuava tan apàtica com a principis d’abril. A la taula, una ampolla de vi negre i barat, com de costum. Al Forn, alguna cosa peculiar per sopar. L’habitació buida i el mòbil sense sonar. Molta xerrameca i poca veritat.
Havien quedat al parc del trinxeraire per contemplar la pluja d’estels. Ella feia tard i ell ho havia oblidat. A l’Empordà, els veïns del setè escoltaven un cantautor conegut a un local atrotinat. Els havien convidat però la nit havia vingut per destrossar-los amb la inseguretat i havien canviat la cita per cançons de System of a down i tabac de liar; fumar-se la soledat i definir el dubte sobre un tauler d’escacs.
S’acabava la nit, escac i mat, volaven guspires d’amor al terrat. A l’avisme el silenci es fa etern i amb el temps, l’atzar estimat és oblidat.

L'Educació és (o pot ser) revolució

"L'esperança per la llibertat ja no significa llibertat. Es necessari lluitar per aquesta en condicions històricament favorables. Si aquestes condicions no existeixen, hem de lluitar de forma esperançadora per crear-les. L'alliberament és la possibilitat, no la sort, ni el destí. En aquest context es percep la importància d'una educació per la decisió, per la ruptura, per l'elecció.

En conseqüència, contra més submís i menys es somniï amb la llibertat, menys podrà l'individu concret afrontar els seus desafiaments. Si assumim i obviem un present submís, en el futur s'afoguen les esperances dels oprimits a favor de la pau dels opressors. És per això que l'educació al servei de la dominació no pot provocar el pensament crític i dialèctic sinó afavorir el pensament ingenu sobre el món. "




Educar també vol dir somiar. Donar les eines perquè tothom sigui conscient dels drets que tenim com a individus i somniar és un dret de totes. El somni de fer, de transformar és també la confiança de creure que "tot està per fer i tot és possible". Si definim els nostres somnis com utopies, acceptem que els valors que ens impulsen a somniar són meres il·lusions; en canvi, si confiem en la raó del nostre somni com a voluntat de construir el desig en una possibilitat, ens trobem un pas per davant de la utopia.

L'educació pot ser una eina revolucionària si nosaltres, protagonistes de l'acció educativa, creiem d'una banda, que la revolució - com a transformació total- és possible i necessària. I d'altra banda, si nosaltres actuem com a subjecte revolucionari en la teoria i en la pràctica. "Educar per la consciència i actuar en conseqüència". Creure, confiar i lluitar per la revolució és un repte, assumir-ho i actuar de manera coherent als nostres desitjos i esperances significa també ser lider de tu mateix. La revolució ha de començar dins de nosaltres mateixes, nosaltres la construïm segons els nosaltres principis i un cop dissenyada, la transportem amb el nostre treball diari - pas a pas-.

Qui somnia si no totes. Freire diu que si un treballador temporer del camp no por exercir el dret a somniar, estem acceptant que els somnis no són un dret sinó un privilegi exclusiu d'uns pocs afortunats. Contràriament, si reconeixem que transmetre el valor del somni és un art que garantitza l'èxit personal del subjecte somniador i col·lectiu pels que poden i saber compartir somnis, respectant-los i treballant-los en clau de progrés; estem obrint una finestra en aquest cel tancat, delitant-nos amb l'horitzó que dibuixen els somnis a la mirada, com l'espurna que et fa obrir els ulls i caminar desperta en guerra amb la utopia.

Des de la porta de darrera

Si et digués amiga, que hi ha dies en què m’oblido de la vida que vull viure i m’acostumo al soroll que fan les sabates de la gent, caminant a pas accelerat pel voral de la carretera amb el cap mirant a terra. No em jutgis de covarda. Tinc un feix de somnis que estan en guerra amb la utopia, quan guanyen la batalla els escric en un quadern amb tinta vermella. Al vespre, repasso tots i cada un d’ells i faig una creu al costat d’aquells que he assolit per mi mateixa. Sembla estúpid, a vegades encenc una espelma per protegir-me del delicte però la seva llum il•lumina poc i tan li fa, perquè si algú em descobreix podrà delitar-se amb els secrets que amaguen la peculiaritat de la supervivència; la porta del darrera sempre queda oberta per aquells que saben trobar-la.

Vaig comprar-me un bloc d‘esbossos per il•lustrar-hi un diari peculiar i quin desastre, ni tan sols jo hagués estat capaç de desxifrar el missatge que aquells dibuixos horribles volien simbolitzar. Acostumo a escoltar música abans d’anar a dormir, tinc un parell de Cd’s inscrits amb l’asterisc de preferits. Tots ells parlen en llengua estranya i és que sóc una yonki de The Cure , com a la meva adolescència, tot i que mai he adaptat la meva estètica a la seva. El millor que m’ha passat en els darrers dies és que m’han recomanat un material de suport per una assignatura i he vist que, tot i la meva actitud escèptica, m’he llegit dos llibres “d’autoajuda” en dues setmanes, i aquests m’han de donar les eines per aprovar un examen de la carrera.

No ho diguis gaire alt, m’he tatuat un escorpí darrera l’orella i he tirat els daus amb un desconegut, mentre esperava el tren. I tu, ja saps a què vols jugar?

Roadside

Portaven llargues hores de viatge i encara no havien fet parada a l’equador del trajecte; conduïen sense peatges, cada poble era més peculiar que l’anterior i per manca de convicció, canviaven el nom del punt fronterer. – Berlín, queda a dues hores i aquí, aviat es pondrà el sol. Farien nit al voral d’una carretera sense asfalt, no tenien mantes ni sacs de dormir. – Buscarem recer sota els arbres. Desconeixien la vegetació de la zona però, de reüll no es veien lilàs florits que per tanta bellesa, fan respirar poc l’ambient dels al•lèrgics.

A voltes, una matinada sota un cel poc il•luminat, sense cap lluna passejant les escletxes dels branquillons d’aquell refugi podria ser la raó per canviar de vorera i emprendre nous camins - En el fons, res és com nosaltres ens hem imaginat. Volien fer ruta, un pas per davant dels seus desitjos i, sense una bona previsió meteorològica, es van veure banyats per una tempesta que arribava impetuosa. – De vegades, la pluja fa falta. Lleva la pols de les idees.

(Road)(side), en llengua estranya, senyala el voral d’una carretera; ara bé, entre nosaltres, roadside és l’alba que dóna peu a una història de formes abstractes i colors metàl•lics. L’argument d’un conte de carrer on els personatges són persones quotidianes, observades de ben a prop per un escriptor novell que busca desesperadament el fil conductor pel final de la seva novel•la. I les converses de matinada, sota un niu d’orenetes verges d’injustícia, sembla ser el paisatge idoni per cedir la imaginació i parafrasejar sobre històries que desconeixem però que ens resulten extremadament familiars; per l’essència de la seva senzillesa o simplement, perquè ens agrada la banda sonora que decora l’espectacle.

Amor engrunat (a cops)

Era jove, només tenia setze anys, el va conèixer a la plaça del poble que la va acollir quan just començava a caminar. Ell només era un any més gran, tenia la mirada penetrant i les mans curtides de treballar l'ofici de la mar. Eren joves i innocents, feliços i n'estaven més que convençuts. Van obviar les opinions dels amics i van decidir jugar a un joc de parelles. S'entenien en silenci quan estaven separats, es dedicaven poemes de bon matí i s'acomiadaven amb carícies dolces d'un sexe apassionat.

Portaven amor engrunat a la butxaca i es maquillaven els ulls de colors. Es vestien amb mocadors de seda i feien goig quan passejaven agafats de la mà. Semblava perfecte i just dins el seu àmbit. Ningú no sabia on era casa seva però tothom s'imaginava un castell de somnis particulars.

Una peça de la parella es va perdre i el joc es va acabar, ni guanyadors ni vençuts, només la soledat de desemmascarar la veritat. Va caldre perdre la peça per descobrir la falsedat del conte de fades i el castell de somnis es va ensorrar a cops de cap.

Darrera la finestra existia la submissió, l'amor era la malaltia dels cops i el llapis d'ulls era la raó on s'amagava la por.

Ja no s'escoltaven paraules tendres, era un mes de gener i els dies prenien la forma corresponent - foscor, fred-. Passaran els anys i tothom ho recordarà, perquè hi ha delictes que no es moren amb l'oblid. Naixeran flors a les esquerdes del ciment, seran vermells i dels pètals sorgirà un nom de dona per la vida que li van robar.

" Si mai tinc una filla, es dirà Susagnna. Sempre m'ha agradat la seva sonoritat"

"Cal guanyar per fer possible el somni i les paraules"

Et miro als ulls, amb un ram de tendresa immesurable per l’essència de l’instant que és més que casual. Em preguntes què tal tot, baixo la mirada i acluco la veu mentre t’explico que només vaig fent, que els somnis se’m desfan a ritme accelerat, no m’acostumo a la derrota i et trobo a faltar.

M’abraces la cama i et dono la mà, em regales un somriure còmplice que es fa immens quan m’acaricies la cara amb la teva càlida proximitat: No tinguis por, estem a punt d’acabar amb tota aquesta crueltat. Escolto la teva veu de ben a prop, tant com si fos la meva; ets tu, la franquesa que has tornat i em promets seguretat al teu costat. Juntes, tu, jo i la més sincera complicitat, serem la poesia que s’escriu a les parets empedrades d’aquesta ciutat; la vida que es viu des de la trinxera amb el puny tancat.

Llibertat

Amiga,

Diguem qui t'ha fet callar, qui et té segrestada; diguem on t'amaguen, on hem d'arribar per poder-te alliberar. Hem decidit lluitar, perquè no hi ha mordassa que et pugui fer submisa per sempre. Hem entès que cal insistir, com qui pidola davant de cent portes barrades. I les mentides dels necis, algun dia cauran perquè t'alçarem, com la bandera, i el teu color romandrà viu per sempre més. Serà el dia que naixerà de les arrels que amb el camí, hem sembrat.

El futur haurem guanyat per tu, llibertat.







A finals de gener-principis de febrer, va sortir la petició del fiscal, que sota l'acusació de col·laboració amb banda armada (la pertinença, igual que la tinença d'explosius, sembla que ja l'han descartat; i pel que fa a la banda armada, encara no han donat ni un detall d'aquesta -nom, amagatall, membres, "modus operandi"...-), demana 5 anys de presó, 6.500 € de multa i 15 anys d'inhabilitació absoluta. I a principis de març ha sortit la data de judici, que està previst pel proper dilluns 13 de juliol de 2009, a l'Audiència Nacional, a Madrid.

És per això que des de l'Assemblea de Suport a la Núria Pórtulas continuem treballant per arribar a la fi d'aquest procès, exigint l'absolució de la Núria, i també continuem denunciant aquestes pràctiques "institucionals" des de diferents nivells de poder (polític, policial i judicial) que l'únic que busquen és desarticular i criminalitzar els moviments socials i combatius, objectiu que no s'ha de permetre que aconsegueixin.


Núria Absolució.
Núria Lliure, Lliures tots i totes.

Ahir, tres companys (entre ells la núria) van ser detinguts mentre encartellaven els carrers de la ciutat de Girona. Una patrulla dels mossos, acompanyats per un grup de secretes que perseguien la seva activitat, van identificar-los mentre feien difusió de la Calçotada en Suport, que realitza el Col·lectiu Nuria Free, aquest diumenge a Sarrià de Ter.

Aturem la criminalització, fem front a les agressions de l'Estat. La Solidaritat no s'empressona.

La raó de la força contra la força de la raó

http://blip.tv/file/1891138

Aquesta és la seva democràcia; LLibres contra porres. Les "forces de seguretat" de la Generalitat fan ús del seu poder, de la seva força contra els i les estudiants de la Universitat de Barcelona.

Fa mesos que els còmplices de la desaparició de la universitat pública, volen imposar la seva reforma educativa mercantilista desprestigiant el discurs de les revoltes estudiantils. El rectorat de la UB ha intentat explicar la necessitat d'emprendre el desallotjament, mitjançant una opció determinada clarament per la demagògia i la controvèrsia davant la impossibilitat de fer front a la raó d'una lluita justa per la construcció d'un ensenyament allunyat dels interessos del mercat; exceptuant, per suposat, el fet que amb la ocupació s'ha malmès l'estètica de la universitat. Una imatge que dóna per fet que la opinió dels i les estudiants no és vinculant, ni és té en compte, malgrat obtenir resolucions favorables al bloqueig de l'aplicació del Pla de Bolonya, a partir de referèndums.

Ahir a Barcelona, es va demostrar la pressió que ha aconseguit el discurs col·lectiu. Els i les estudiants volem un procés de debat obert per la construcció d'una universitat de tots i totes, una universitat pública amb metodologies educatives de qualitat. Tenim la raó i la nostra opció per la defensa d'universitat popular ha superat les expectatives i ha desemmascarat les farses de l'EEES.

Qui no té eines per a defensar els seus interessos, ha de buscar fuites d'ajud. Aquest cop, se'ls ha anat de les mans amb la seva acció desproporcionada. Volien callar la nostra veu i ara, tothom parla per nosaltres. Des de tertúlies que justifiquen l'acció del rectorat, fins a opinions que es desmarquen de la violència que són capaços d'exercir, utilitzant l'exitació dels seus mossos de quadra per defensar els seus interessos únics.

No ens tallaran les ales.

Per una universitat pública i de qualitat, diem NO a l'Espai Europeu d'Educació Superior.

La estrategia del caracol

L’enfocament d’una faula a un barri de Colombia, on el desenvolupament de la societat passa per la desfeta d’unes polítiques liberalitzades amb la injustícia i la desigualtat. El grup de veïns, protagonistes del film, poden ser el retrat de la precaritat a la societat llatinoamericana, a mans de la corrupció que imposa el poder econòmic.

L’anunci del desallotjament de l’habitatge té com a precedent la problemàtica social que emmarca la comunitat; un barri afectat per la pobresa amb un nivell de supervivència, basat en rendes mínimes, desocupació laboral, inhabilitació de recursos materials, educatius i socials.

La diversitat és característica en la comunitat; la coexistència de diferents perfils de persona comparteixen un conflicte comú – el desallotjament de seu habitat i la incapacitat per aconseguir una nova residència -. La varietat d’edat es comparteix amb la pluralitat ideològica que influeix en la construcció d’aquest projecte conjunt. Davant una necessitat imminent, en aquest cas la lluita contra l’enderrocament improcedent de casa seva, apareixen diferents maneres d’enfocar una resposta; opcions ideades per principis anarquistes, comunistes o conservadors.

La escassa possibilitat d’obtenir recursos, aconsegueix planificar un projecte que té com a finalitat intentar aconseguir un espai on viure, sense oblidar el combat col•lectiu per fer front a un conflicte amb l’objectiu de fer el que sigui per defensar la seva dignitat. La corrupció i la especulació immobiliària són els culpables d’un conflicte que s’engreixa amb la incapacitat d’inventar solucions pacífiques; sense alternatives eficients, ni recursos econòmics per aconseguir-les, ideen un pla - probablement utòpic- que ofereix un clima d’esperança i optimisme, malgrat les circumstàncies, que a partir d’una estratègia de treball manté unit al grup.

Swing life away

Vivia al porxo del carrer dels Traginers i contava, una a una, les empentes que brandava el gronxador. A fora del seu món particular, existia una sumptuositat que l’alterava i tirava pedres a la finestra dels veïns que patien excedent de luxe. No tenia un sou mínim, ni cap abric pel fred de l’hivern i les palmeres d’un indret inexplorat, no tenien un espai dedicat pels seus somnis.

Uns coneguts van anar-lo a veure, a penes recordava els seus noms i en trobar-los davant entenia que la trobada no podria ser res més que casualitat. Els que es feien dir amics seus, no eren més que comerciants de poca complicitat.

Podia sentir-se sol o aïllat però somreia mentre contava les cicatrius de l’entorn i la seva quotidianitat. Feia callat estults i fanfarrons, perquè les seves veus tacaven les pàgines del que havia de ser la seva història més peculiar. Reemplaçava les paraules que duia el vent i en construïa de pròpies; en clau d’amor i canvi.

Si l’amor és un treball, ell n’era fidel esclau. “No creuaré el carrer fins a trobar la teva mà, la seva, la dels altres i la meva es lligui a totes. No m’amoïna seguir aquí, al meu gronxador i esperar el moment per a marxar; no comerciaria amb interessos perquè el món que se’ns envà camí avall, encara, no parla dels llocs on anar.”

- El gronxador del carrer dels Traginers?
- A la propera cantonada, a l’esquerra. Fa dies que t’espera.- respon un veí simpàtic.
- No ha estat feina fàcil.
- D’on vens?
- Del fons, fa unes setmanes que viatjo tot buscant aquest racó; els aparadors i l’esvaïda d’un paisatge contaminat m’han entretingut.



L'arrel: Swing life away. Rise against.

El perquè la mar és salada

No hi havia més cartes a la bústia, ni respostes escampades per l’habitació; s’havien acabat els dies d’escriure les matinades sobre un retall estripat abans de sortir a corre cuita perquè fèiem tard a treballar; s’havia acabat l’extrema bellesa d’acumular la tendresa de versos de bon matí o de bona nit; d’esperar, cada dimarts, que la cartera portés una carta “per a mi”. S’havia acabat, com tantes altres coses que ens acompanyen durant un període de temps però, inevitablement, arriba el dia bon o mal esperat i s’acaben. Es dibuixa un punt i final a un fragment que donarà pas a l’inici d’un capítol més, una petita història que un dia, també inevitablement, s’acabarà. I de fet, què en faríem de la tendresa indomable que ens besa des del fons del mirall, si no fóssim capaces d’acumular la minuciosa essència de transformar-nos, a pas lent, a través de les petites històries que ens emmarquen en el nostre atzukak més particular.





Com la remor de les ones,
sempre torna, inexorable,
i amb ell retorna l'olor
de la mar infinita, salada.

Com les mirades furtives,
que encenen el batec
ardent de l'amor primer,
d'una primera besada.

El temps ha marxat, però
torna el record, inapel•lable,
del perfum d'aquella pell
que em deixa sense alè,
encara ara.

... estava preciosa.

Tornar a casa

[...] L’atzar o les circumstàncies la van fer tornar a casa; la família i la llar que l’havien acollit en la primera separació i que de nou, obririen les portes, prepararien els llençols i pintarien la paret de la seva antiga habitació. Entre les sales i les escales que separaven el primer pis de l’altell es trobava l’abraçada més immensa; es podia ensorrar el fora que els sediments eren ben forts i ella estava convençuda que els sismes no serien capaços d’ esbategar ni una sola esquerda.

De tota la casa, podia escollir el seu espai preferit; no hi havia dia que no puges al terrat. Una cigarreta, un bon llibre i el sol de primavera, la rentadora i la roba humida, la tramuntana o el silenci de la nit; Qualsevol excusa era bona per pujar –hi i gaudir de les vistes. També podia parlar de coses curioses i no s’equivocava, quan senyalava els finestrons blaus del menjador i el quadre del barça a la paret de les escales. Havia tornat a casa i ho mirava tot com si fos el primer dia, es quedava esbalaïda amb cada detall, fins i tot, començava a agradar-li aquella tan criticada figura de porcellana del rebedor.

Després de tants anys residint a la “ciutat”, va aprendre a valorar com n’és d’increïble, despertar-se amb la olor del mar entrant per les escletxes de la finestra. I tornar a esmorzar pa amb mantega i sucre, al costat de l’avi i el seu entrepà amb formatge de cada matí. Havia tornat a casa i l’avia feia brillar un somriure preciós. Tot i l’esplendor d’aquella acollida, la seva feina continuava a la “ciutat”, així que hauria de consolar el viatge encenent la radio mentre recorreria, dia rere dia, la mateixa carretera. Una anada amb ulls clucs i una sorprenent rapidesa per tornar, com no, a casa. Apagar el motor davant el portal i passar pel port, abans de pujar.





Tornar a casa i homenatjar a la figura de dona que ha après a estimar i a defensar per voler ser. Aquella que és admirable i que ha dedicat una vida a la lluita i a l’amor. Una persona que no sap parlar de derrotes però que ara, es troba encadenada a la impotència d’haver de conèixer el significat de sobreviure amb una estranya malaltia. La mateixa que la va despertar i li va donar les eines per aprendre que cal combatre per tot allò que es sent i la llibertat; ella sí, avui el llit l’atrapa i no la deixa volar, ni tan sols caminar. Per ella i perquè hi ha vides que no es poden amagar a una capsa de pastilles variades del calaix de la tauleta de nit.

I ara el moll - Veus? M'agafo a l'aigua
com al més sòlid estintol.
Jardins penjats - verdor enjoiada-
de Semíramis, com un do!

A l'aigua - franja de metall,
acer de lúgubres viratges-
M'agafo fort, com la cantant
al llibret, com a negres tàpies.

El cec... I, doncs, no em tornes res?
No em sents? - M'inclino a la benigna
consoladora de la set,
m'hi clavo com una cornisa

L'obscur somnàmbul...
Por: no pas
Del riu - sóc nàiade d'arrel!
Prendre el riu tal com prens la mà
de l'estimat quan, ben fidel,

T'és al costat...
Fidels de mena
Són els morts - no tots amb conhort...
La mort a l'esquerra i, a la dreta-
Tu. El flanc dret resta com mort.

Un raig de llum de cop irromp.
Riures amb drings de faramalla.

- Tu i jo bé hauríem...
( Tremolor)
- Ara. I en tindrem el coratge?


Marina Tsvetàieva. Poema de la fi.

El camí de la complicitat

La sorra més anònima s’aixeca i fa tancar els ulls, amb la son suficient per a somiar-nos construint el paradís a la terra llunyana que ens acull i ens donarà recer, fins a trobar-nos i fins i tot, besar-nos sense preses però amb desig.

Tal dia com avui, escriuria a la paret d’un carrer amagat, a un poble del Pla de l’Estany, una cita: Som i serem allò que vulguem ser. Aleshores, parlava de camins i flors que no es panseixen amb la foscor de l’hivern és més viuen i ho fan amb una esplendor immensa. Com la llum que m’enlluerna al terrat de casa, mentre dibuixo la paraula complicitat amb tinta vermella. Perquè ser casual no és vestir amb quincalla de gran valor, la casualitat és un tren aturat i una abraçada forta per tot el que ens haurem enyorat.

Ser l’artista, el pallasso i fer del carrer el teatre de la ciutat. Ser certesa i dir-ho a crits, perquè sí, perquè volem i perquè no hi haurà més brindis sense vi.


Seguirem somiant; pels que més en sabeu.

Llançà

No hi ha misteri més gran que el de les coses minúscules. És allà, amb la protecció de l'invisible, on té lloc l'explosió del secret. Un roc, abans de ser roc, és un roc; però un arbre, abans de ser arbre, és una llavor...

En el límit, en la circumscripció és on dormisquegen els projectes més grans; el que separa el dins del fora permet el desenvolupament. Per això, entre altres, vaig comprendre de seguida que calia tenir cura de les petites coses.






Al banc de la plaça de la vila, cada matí, asseguts sota l’arbre una parella d’avis que remuguen llargues històries en veure passar els vilatans. Jo, que els veig des que tenia sis anys i l’avia va llogar la peixateria al poble, sempre he volgut asseure’m amb ells per escoltar-los i potser, preguntar-los perquè xiulen quan els saludo, cada matí.

La filla de Can Socio; em deuen dir. De fet, malgrat he tingut dues relacions, he passat cinc anys estudiant fora del poble, he crescut un pam i m’he tallat el cabell; estic segura que per aquesta parella d’avis, continuo sent la de Can Socio. Una Llançanenca de família Llançanenca de tota la vida; que va viure uns anys a la Vila però que ara ha tornat al Port.

- Ves, aquesta mai ho ha estat de la Vila! De petita, es lligava els cordons de les sabates davant la botiga mentre col•locava les capses de peix que li servien de mostrari per vendre les carquilles que li duia el seu avi.

- Bo, tens raó però era maco allò que venia. Ara ja no se’n troben d’aquestes.





- Recordes quan vam aprendre a anar amb bicicleta?
- Si, ens amagàvem al porxo de la casa groga, quan encara no se l’havien venut a aquella parella de pija pins.
- La mare m’ha dit que heu hagut de tancar la peixateria del port.
- No, només hem hagut de posar ambientador a l’entrada i fer fora els gats. L’olor a peix fresc no acaba de convèncer als veïns nous. Ara, la tramuntana ja no s’endú la roba estesa al terrat perquè, els de Can Ferrater han marxat i ara, casa seu s’ha convertit en un hotel amb vistes al mar.





Llançà; o el que en queda. Jo no sóc com en Feliu Ventura, reconec que el meu no és el poble més bonic del món però si bé és cert que, té el seu encant.

Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur.

Nua sobre el llit, va baixar el cap i els cabells feien lliscar gotes d’aigua vora el pit. Mullava les cuixes amb les mans humides d’eixugar la foscor de la nit. Era preciosa, els ulls li brillaven i els llavis eren més vermells que mai – quan els petonejava dolçament amb la llengua -. Tenia els peus freds, com de costum, eren pell de gallina amb el caliu dels llençols, amagant el balanceig de mil fantasies abans d’anar a dormir. De fons, sentia el murmurar d’una parella d’estornells als porticons del finestral. Xiulaven com si estiguessin recitant un poema de Miquel Martí i Pol. Tot era perfecte i just dins el seu àmbit.

Va sentir com grinyolava la porta, algú acabava d’arribar. La llum tènue de l’habitació la protegia però no n’hi havia prou. Ets tu? Va preguntar, potser era ell que havia agafat l’últim tren, sense avisar. Però no va contestar ningú i es va estirar al llit sense a penes respirar. El silenci la tranquil•litzava i va apropar els llençols fins a tapar-se els ulls.

Aloma, fa temps va arribar un núvol que ho va fer fosc tot i ara ja no es veu la lluna estirada des del llit. Va ser intens, mentre va durar. Ha arribat l’hora, Aloma, de deixar les armes i dibuixar una creu més al recull de guerres perdudes. És el moment d’oblidar la boira que t’entela els ulls, trencar tots els poemes que vas escriure aquelles nits. Vèncer la por per obrir la capsa de nou i amagar les cartes perquè quedin guardades al record. És hora d’aprendre a cridar que mai més tornarà, que no pots esperar per sempre. Aloma, no és moment de dubtar, cal acabar amb els estigmes del passat i confiar en els camins que heu triat.


Aloma. Estigmes del passat, somnis de futur. Una novel·la de Mercè Rodoreda, una cançó de Pau Alabajos o una nit de Febrer. Qui sap.

A mig camí, per tornar a començar

Sentir com ens puja l’adrenalina quan ens trobem, de casualitat, en un carrer del poble que ens ha vist créixer. Ens mirem, després de tant de temps. Un petó a la galta, suau i tremolós. Una abraçada forta explicarà en silenci tot allò que no ens hem pogut dir. T’acariciaré els cabells i em preguntaràs per l’avia. Et respondré trista que, l’avia et troba a faltar i amagaré la sensació de tristor, eixugant les llàgrimes mentre tanco els ulls. Et donaré la mà i em diràs que ja en tens onze, l’any que ve a l’institut. Riurem, pensant en aquelles tardes al parc de sota de casa, jugant a ser lliures mentre esperàvem l’hora de sopar. Agafaràs la bicicleta i em diràs que fas tard, que el pare està a punt d’arribar i encara has de passar per la fleca a recollir el pa per l’esmorzar de demà. Et giraràs i et clicaré l’ull, ens entendrem i caminarem en carrer en direcció contraria, tot sabent que aviat ens tornarem a trobar; perquè serà estiu i haurem guanyat.


Per tornar a començar. Feliu Ventura.

Les tortugues poden volar

Va néixer en un castell fet de fang, el poble era un niu de metralla i ell tenia el do de preveure la desfeta i el futur que l’esperava. Tenia vuit anys quan va quedar-se orfe de vida i l’únic ram d’esperança era nedar fins al fons de l’estany – dia rere dia- per trobar un parell de peixos vermells que salvessin el seu germà de la ceguesa. Un matí, però, mentre netejava les arrels mortes d’aquella terra, va perdre els braços amb l’explosió d’un artefacte que intentava destruir. La seva germana era mare d’un nen que no volia seu, no per manca d’amor sinó per la foscor de la guerra que els havia robat la terra i ara els volia robar la vida. No existien famílies, ni amics el fang era foc i les tortugues podien volar. Tenien les mirades més penetrants que havia vist mai i van comprar-se una antena parabòlica que els havia de portar la raó i el moment d’escapar. A les nits no podia dormir, es desvetllava amb mals auguris del present més amarg que el farien pujar al precipici més alt i cridar el nom de la mare que havia marxat i l’havia deixat sol, desfent el nus que lligava la pedra que havia enfonsat el seu germà en aquell estany sense peixos vermells.








Depressing Ending. Turtles can fly (Una pel·lícula que no es pot explicar)